Fent temps

Polítics 2.0, amb tecnologia i sense

2010-06-27T17:49:00.001-07:00

Em va encantar escoltar Daniel Solana, soci fundador de DoubleYou, en el marc d'una xerrada al voltant del seu debatudíssim llibre "Postpublicidad" (gràcies per l'enllaç, Núria Escalona!), on comentava una dada curiosa sobre la qual potser mai no hi hagués caigut tot sol. L'autor explicava com Brownie Wise, responsable de màrqueting de Tupperware a mitjans dels anys 50, probablement no era conscient d'estar creant, amb les "Tupperware Parties", els primers encontres experiencials i socials entre una marca i els seus consumidors. "Què hi ha més 2.0 –deia Solana– que una reunió de Tupperware?".

Un cop més, el debat suat però ben vigent al voltant de les diferències entre allò que és tecnologia i allò que és –i ha de ser– actitud. Res de nou: a mitjans del anys 50, on no arribava la tecnologia apareixia un empresari o executiu amb idees i enginy per dur-les a terme. Si m'ho permeteu, traslladaré ràpidament aquesta reflexió a un altre pla.

La política que ens ha tocat viure la darrera dècada és la "professional", que en diuen. Tots tenim presents líders polítics dels 70 i 80, icones d'una època propera en termes històrics però perduda en l'infinit dels temps quan entrem a comparar-la amb molts aspectes del nostre dia a dia. Avui, per exemple, amb l'esclat del web social, la universalització de la banda ampla i la venda de ginys portàtils que ens mantenen constantment connectats, irromp la figura del "polític 2.0", una dona o home en sintonia a i connexió amb les noves generacions, que integra amb total naturalitat les noves tecnologies en la seva feina i dia a dia. D'això, als 80 ni pensaments, però a Girona, la meva ciutat, era possible trucar a l'Ajuntament a deshores i que t'agafés el telèfon el mateix Quim Nadal, alcalde de l'època. I ell mateix era capaç d'ubicar-se sempre quan hom li parlava de qualsevol racó de la ciutat, inclosa la ubicació exacta d'elements de mobiliari urbà o fins i tot contenidors d'escombraries (els meus lectors gironins sabran de què parlo, i que no exagero).

En Quim acaba d'obrir un canal a Twitter. En desconec les seves motivacions, doncs és un animal polític sense necessitat de vendre'ns massa res, a aquestes alçades. Potser algun conegut li va fer un tutorial ràpid, en hores de lleure, i en Quim va encarinyar-se del microblogging. La qüestió és que un mes després de l'obertura del seu perfil, i de ben segur sense proposar-s'ho, Nadal ha acabat desemmascarant més de la meitat dels polítics autoanomenats 2.0 que el darrer any i mig han farcit el ciberespai de canals Twitter, Facebook, Youtube, Flickr i un llarg etcètera. He pogut comprovar en reiterades ocasions que és ell mateix qui actualitza l'eina des de la seva Blackberry. En ser preguntat per mil i un temes diversos, no triga a respondre't amb dades, opinions i, quan ho creu convenient, amb un "Missatge Directe", on opina més obertament. Allò d'agafar ell mateix el telèfon, o parar-te pel carrer i fer-la petar, en una versió actualitzada.

Darrera d'en Quim no hi ha una estratègia digital, de la mateixa manera que els seus col·laboradors saben que els seus discursos se'ls escriu ell. Dient això no pretenc ridiculitzar un terreny en el qual treballo a nivell professional. Sóc un ferm defensor de la tesi que sosté que l'actual crisi de la classe política té molt a veure amb no haver parat atenció als canvis de comportament de la seva clientela, motivada en molts casos pels grans canvis de paradigma del món de la comunicació i les noves tecnologies. Però ni agències ni clients haurien de perdre el món de vista: ser 2.0, en aquest context, respon a una actitud. I l'actitud cal que vingui de sèrie amb el personatge.

Somnis en crisi

2010-06-27T17:03:00.001-07:00

N'hi ha que m'ho discutiran, pero crec que la primera edició del Postgrau de Comunicació Digital ofert per Blanquerna ha estat, amb els seus alts i baixos, força divers i complet . Finalment, es tractava –almenys, és el que jo hi buscava– de fer una fotografia del moment que viu el sector de la comunicació en general, i del màrqueting i la publicitat en particular. Una fotografia que, ho sabíem en començar, quedaria velada amb el pas dels mesos, un cop haguéssim finalitzat el curs. La tecnologia és aixi de cruel, i la crisi econòmica no fa més que enterbolir unes aigües molt remogudes.

Una mostra definitiva d'això que us intento explicar és el fet d'haver pogut gaudir de la conferència d'un emprenedor fet a si mateix en el marc d'una revolució, la de l'internet social, i contemplar molt pocs dies després d'aquella cita com la mateixa persona anunciava des del seu bloc el punt i final del projecte que ens va venir a presentar a classe. Parlem, és clar, d'Albert Garcia Pujadas i de Nikodemo, la productora àudiovisual creadora de Cálico Electrónico i d'un munt de produccions d'animació descarades, estimades per una audiència digital més que respectable i amb ADN binari i social.

No era el primer cop que escoltava l'Albert explicar en viu la seva gran il·lusió empresarial. De ben segur, passat el tràngol, continuarà emprenent i construirà quelcom nou des de les ruïnes d'aquest petit fracàs; això mateix és el que es desprèn dels seus apunts a Twitter.

Les raons de la fi de Nikodemo no es deuen poder resumir rigorosament en quatre línies, però, més enllà de conjuntures econòmiques, el fet ens fa reflexionar sobre la volatilitat de molts dels arguments-força que planen sovint sobre el míting digital, si aquests no van acompanyats de l'exercici constant d'assentar-se en la realitat immediata, alhora que es prenen vistes de les 10, 15, 20 passes següents. Escoltant i llegint conferències i articles de determinats entusiastes en la matèria, el projecte de l'Albert comptava amb tots els ingredients per esdevenir una iniciativa d'èxit incontestable, en comptar amb el motlle perfecte per entomar el nou entorn tecnològic i comunicatiu de la indústria de l'oci multimèdia. La realitat, però, un cop més s'entesta a ser molt més complexa.

Un relat nou

2009-07-22T16:37:00.000-07:00

El tancament de l'acord de finançament m'ha agafat en el tram final de la lectura del manual d'Antonio Núñez, "¡Será mejor que lo cuentes!", sobre el relat com a eina de comunicació; per cert, molt amè i entretingut, us el recomano si la matèria us excita prou. La coincidència no podia haver estat més oportuna, perquè Núñez m'ha ajudat a païr i endreçar un munt de sensacions que ja fa massa temps que carrego al voltant del farragós debat sobre el present i futur de Catalunya, el català perplex i/o emprenyat, i tants altres ítems que només de repetir-los, cansen i t'animen a tancar els diaris i el portàtil i provar de trobar quelcom més interessant al fons de la nevera.

Diguem-ho clar: quants cops, en els darrers mesos, heu sentit coses semblants de gent d'allò més diversa, en pronunciar-se mots com "Estatut", "Finançament" o simplement el nom del propi país? Coses com la que us acabo d'expressar: tot plegat, cansa. En utilitzar aquest to –que en primer lloc em dol a mi, si l'empro–, apareixeran immediatament els equips especials de salvament de la nostra política de saló, i ens oferiran gratuïtament un diagnòstic precipitat d'allò que ens passa: "la culpa és d'ells"; "tot plegat, vindria a ser responsabilitat d'aquells" o, una altra de molt habitual, "tot se solucionarà quan passi això i això". I un llarg etcètera, tan o més avorrit que el mateix símptoma. I passen les setmanes, els mesos i algun any, i sembla mentida que ningú no s'adoni que al públic fa temps que li és igual qui és l'assassí, o si ara ve quan el maten. Al públic, li ha deixat d'interessar allò què li expliquen a sobre de l'escenari. El públic s'adorm, perquè fa hores que ha deixat de sentir-se identificat amb el relat.

Jo ara us deixaria escrit que "qui torni a trobar un relat per a aquest poble, tindrà la clau de la governabilitat per a molts anys", i seria un bon colofó, estaria convençut d'allò que us dic i a més em quedaria temps per anar a picar alguna cosa i fer un "zàping" a la tele abans d'anar a dormir. Però carregaria amb el neguit de pensar que no m'he explicat massa.

Penso que allò que ensenya Núñez al seu manual, els catalans hauríem d'entomar-ho com a matèria autènticament reveladora. Es fa evident que anys enrere teníem un relat. El nostre. Potser no era el millor relat del món, però aquí era un "best seller", la gent el comprava massivament, i se'l feia seu. Era un relat definitivament aglutinador. La foguera al voltant de la qual sèiem i ens explicàvem el món i un munt de perquès. Una història sustentada per uns pocs mites populars, defensada per un conjunt d'arquetips fàcils d'identificar, i enriquida per un munt de metàfores prou encertades que viralitzaven ràpidament, de conversa en conversa, i ens ajudaven a descodificar dubtes i incerteses sobre el present, i a encarar l'esdevenidor amb més seguretat, força i il·lusió. Tenia, doncs, tots els ingredients bàsics perquè un relat esdevingui una gran història.

Aquell relat, un bon dia, va deixar de servir-nos. Amb ell, de cop, ja no ens explicàvem. Els ritus amb els quals rendíem tribut a aquell conjunt de mites deixaven de produir-nos "aquell efecte" col·lectiu. Aquest és el punt on ens trobem encara ara. La conclusió no hauria de ser una arma contra res ni ningú, i en qualsevol cas no són les caceres allò que ens hauria d'estar fent perdre la son. Als ciutadans de Catalunya, com als habitants de qualsevol poble, ens cal una història per retrobar-nos i apostar-hi. Un relat que sumi una amplíssima majoria de país. Del país que avui som, que poc té a veure amb la Catalunya de fa només 15 anys. Un relat que, si em permeteu, crec que el ciutadà espanyol ja té, i hi pot comptar. Una nova història, com la que el poble nordamericà sembla haver acabat d'adquirir. Un conte per als dies que acaben bé, i per a tots els altres. Penso que d'elements sobre la taula no en falten, per poder començar a construir-lo. Tinguem-ho clar: sense relat comú, cap poble no sobreviu.

Per què no ens hi posem d'una vegada i deixem d'explicar-nos, un cop i un altre, una batalleta infumable?

Màgia

2009-06-26T05:32:00.000-07:00

Amb el perill que el meu flamant bloc comenci a semblar una secció d'obituaris (llegiu el post "Gegant"), em vénen ganes de parlar de Michael Jackson, a no massa hores de la seva mort precipitada. La veritat és que sobre la seva defunció, pròpiament, a hores d'ara no se'n sap massa res, ni estic massa interessant en inflar el munt d'especulacions que a partir d'avui sentirem i llegirem arreu. Tampoc són els seus darrers anys de vida, les polèmiques a l'entorn dels seus judicis o les seves finances, allò que m'ha motivat a escriure'n quatre ratlles. Allò que em mou és el que vaig sentir aquesta matinada, abans d'anar a dormir i després de rebre la notícia. Vaig teclejar "youtube", vaig començar a rescatar-ne clips, i vaig pensar que MJ ha estat i serà l'ésser real més proper a la fantasia que hauré conegut mai.

De cap altra manera recordaria amb tant detall alguns vespres familiars de principis dels vuitanta en els quals Televisió Espanyola tornava a passar el movie-clip "Thriller" (1982), i la por que sentia amb només 5 o 6 anys en veure aquell cantant i ballarí fabulós transformar-se en un zombie. O la polèmica al voltant de la presentació de "Bad" (1987) i el seu ball espectacular i farcit de gestos obscens, que van ser comentats i imitats durant anys. Ni tampoc la presentació anunciada a bombo i plateret del seu retorn amb "Black or White" ("Dangerous", 1991), un clip de nou espectacular que a l'Estat espanyol va emetre's en horari de "prime time" dins d'un popular magazine presentat per Carlos Herrera (com si ho veiés). Són, tots ells, capítols de la història de la televisió i de la música popular arreu del planeta. I qualsevol altra oportunitat de veure'l i sentir-lo un cop més, en el fragment d'una actuació, en la crònica d'un concert, un cop més liderant aquell "We are the World" o en qualsevol altre clip brutal, envoltat de mesures de seguretat infinites o emboirat per noves polèmiques sobre la transformació del seu aspecte, relaxant-se en una càpsula d'oxigen, vivint dins d'un parc d'atraccions en un ranxo anomenat "Neverland"... era una manera de connectar-te novament amb una història mig real, mig imaginada. Amb una llegenda.

Tot plegat, acompanyat d'una llista interminable d'èxits, de posades en escena irrepetibles i extraordinàries en aquell moment, i d'un seguit de vídeoclips que en si mateixos representen un terç dels capítols de la història del gènere. Tot era fantàstic, tot era inimitable, i jo era un nen, com molts de vosaltres. Fer-nos grans amb Michael Jackson a la pantalla ho va fer tot més màgic. No en tinc cap dubte.

Europa 2, Barça 6

2009-06-02T14:09:00.000-07:00

S'acosten les eleccions europees i fa la sensació que el pitjor dels presagis farà curt: si hem de fer cas de l'ambient, gairebé podríem arribar a llistar la gent que a hores d'ara s'ha plantejat seriosament anar a votar. I la cosa és que, amb una actitud que certament em sorprèn, força mitjans de comunicació catalans i espanyols combinen una cobertura de campanya força desganada (ara penso en la queixa continuada –i justa– dels periodistes de TV3, sobre l'obligatorietat d'informar a partir de blocs minutats, que ja sembla predisposar al distanciament envers els candidats) amb força vinyeta, apunt editorial i tertúlia matinal on es fomenta desacomplexadament una posició escèptica, sinó directament abstencionista, davant d'aquests comicis. Compto que tots aquests mitjans són plenament conscients de la seva responsabilitat cabdal, com a pilar bàsic de l'engranatge democràtic, a l'hora d'animar a la participació del poble a les urnes.

Els partits, els altres. Les formacions polítiques catalanes i espanyoles no són les úniques que han plantejat la seva campanya en clau interna, d'entre els membres de la Unió. Malauradament, cal dir que els partits, i en darrer terme els mateixos governs, són els primers apòstols del missatge europeïsta a desemmascarar. La maquinària de les institucions pot no ser senzilla, de ben segur el camí cap a un concepció més política i federal de la Unió és lent i ple de traves, però és que no són els mateixos estats els primers interessats que la cosa no avanci a més bon ritme, i a perpetuar la imatge de la Unió com d'un simple club d'estats? Convé –i ja és demanar massa, ho sé– que els ciutadans mostrem un sentit de la responsabilitat que la mateixa classe política sovint defuig.

Es fa necessari que parlem de la responsabilitat dels mitjans, dels partits, de tots plegats. Perquè cap cojuntura concreta hauria d'estar-nos fent plantejar la continuïtat del projecte europeu com a procés imparable i necessari. Cap episodi, per tediós que pugui semblar, hauria d'alimentar el desinterès d'aquesta manera, quan d'allò que parlem és de decidir la composició del Parlament Europeu. Virem cap a un món global i en xarxa, i en aquest projecte ens hi juguem el futur tots aquells que en formem part. Els ciutadans de l'Estat Espanyol, vinguem d'on vinguem, pensem com pensem, hauríem de ser els primers a tenir-ho clar. En l'èxit de la consolidació democràtica, els fons europeus hi van tenir molt a veure. I posarem tots els analistes econòmics d'acord si els preguntem què és allò que quedaria d'Espanya avui, en plena crisi, si l'euro no fos la moneda que omple les nostres carteres.

I un altre dia parlarem d'identitat. D'allò que hauria de voler dir ser europeu, i que hauria de fer-nos sentir part d'una història excepcional. Aquest és el racó de món on hauríem de poder dir: en cap altre regió del planeta els recursos estan millor repartits. O bé: enlloc de la Terra hi ha un respecte més gran per totes les llengues i totes les cultures, siguin grans o petites. La construcció d'una identitat (ni més ni menys!) és l'assignatura pendent. Em pregunto, novament, si anem tard per manca de temps o de voluntat real.

Gegant

2009-05-12T12:02:00.000-07:00

Cap post que pugui escriure sobre Antonio Vega em sortirà bé. Les cançons de Nacha Pop ja sonaven al tocadiscs de casa quan jo només era un nen (coses de tenir germans força grans) i ocupen i ocuparan sempre una part destacada en la meva banda sonora vital. És així. La veu de l'Antonio i les seves cançons enigmàtiques m'han acompanyat sempre.

La seva carrera posterior en solitari, irregular però carregada de cançons rodones, l'he seguit de molt a prop des dels meus dies de batxillerat, i em va companyar durant els anys de carrera a Barcelona, durant tots els amors i desamors, durant tantes i tantes hores de viatges en tren, tardes de diumenge a casa, llibretes i més llibretes, guitarra, amics... Tot plegat, massa sentit. I no me'n sortiré, a l'hora de prendre'n distàncies. Potser un altre dia.

Ja ho he llegit en uns quants mitjans: ha estat el millor autor pop de tots els temps en llengua castellana. M'agrada que avui s'hi insisteixi, i volia deixar-ho escrit aquí, en el meu nou bloc.

L'estrena de lainformacion.com

2009-05-07T02:22:00.000-07:00

Vaig seguir amb entusiasme la presentació que el periodista Mario Tascón, amb una carrera plena d'èxits en la gestió de mitjans "online", va fer a l'OME'09 del seu nou projecte, www.lainformacion.com, que veuria la llum poques setmanes després. Un nou mitjà de comunicació, pensat des de zero per ser a la xarxa, tecnològicament punter, que treia el màxim rendiment a les eines de comunicació social i des del qual es donava el millor ús a cada tecnologia a l'hora d'elaborar una informació que ha de ser difosa, consumida, digerida i també compartida a internet. Des del dia que va presentar-se en societat la seva Beta, m'hi he connectat comptades vegades i no he tingut prou temps per analitzar el nou producte, però estic convençut que la cosa té el seu interès i que si el periodisme i els nous mitjans formen part dels meus favorits, cal que estigui al cas de la nova aventura de Tascón i el seu equip.

Tot i així, el primer dia que aconseguien que m'interessés per la seva actualització a Twitter, gràcies a una cobertura intensiva de la investidura de Patxi López com a nou lehendakari, la meva decepció va ser gran. I suposo que he pecat d'innocent, potser influenciat pels cants de sirena del vídeo promocional de la nova capçalera. Finalment, un mitjà de comunicació tan pretesament innovador com lainformacion.com ve a ser un mitjà messetari més, allà on més calia capgirar les tornes: en la voluntat de defugir el sectarisme i la temptació d'esdevenir un diari frontista, prenent partit en el joc de manera massa clara i poc elegant . Res de nou, una cobertura equiparable a la majoria de mitjans, potser millor en alguns aspectes. Però aquesta manca de reenfocament –i, al meu parer, de maduresa– a l'hora d'explicar-nos la realitat acaba desinflant el producte.

Lainformacion.com, sent una aposta interessantíssima en tants sentits, sembla que no aportarà aires nous a la premsa estatal. I tot plegat potser ens ajuda a comprendre que quan parlem de nous mitjans tecnològics, o de l'anomenat web social, simplement parlem d'eines, i aquestes, per si soles, no provocaran cap salt endavant a l'hora d'elevar la qualitat del periodisme que es practica a les Espanyes (sovint, també a Catalunya). Ja podem vestir la mona de social, o "2.0".